Un home de guerra en un procés de pau
LAURA GÓNZALEZ - 40 morts, 100 ferits i, d'aquests 100 ferits, 45 nens no majors de deu anys. Titulars com a aquest es llegeixen tots els dies als diaris. Un eclipsa el del dia anterior, i el d'aquell dia serà oblidat pel del següent. Es tracta d'un dels conflictes més llargs de la nostra història contemporània. Una terra i dos pobles. Dos pobles lluitant per una terra: Palestina. Qui era primer? Golda Meier el va tenir bastant clar. Es tractava, segons ella,”d'una terra sense poble per a un poble (el jueu) sense terra" i sota aquest "raonament" s'ha anat justificant la presència israeliana a la zona a través dels anys.
Junt amb els titulars dels assassinats per l'Exèrcit Israelià, en llegim també d'altres sobre els passos de "bona voluntat" que es donen per posar fi a aquesta bogeria. I aquests dies, com ja fessin en el seu moment altres |punts, s'ha passejat per allà, un autèntic "pacificador": George Bush. Coincidint amb el final del seu segon mandat i després de la conferència d'Annapolis en el mes de Novembre per rellançar el procés de pau, el senyor Bush ha fet un viatge, més aviat simbòlic, amb la intenció de fer tot el possible per assolir un acord per a la formació d'un Estat palestí abans del 2009 (la qual cosa sona cada dia més irreal) i al seu torn, buscar el suport dels governs àrabs contra l'Iran. El curiós és que ja en el programa electoral de la seva primera elecció incloïa el compromís de buscar una solució perquè ambdós estats, l'israelià i el palestí, poguessin conviure en pau. Què és el que ha passat per posposar-ho tant? Potser el bombardeig de l'Afganistan, la guerra d'Iraq, el suport a Israel al Líban, la lluita contra l'Iran, etc. Camusses de retirar-se al seu ranxo de Texas, ha volgut fer la seva última obra de "caritat". Però què es pot esperar del president nord-americà més pro israelià de la història?
L'Estat que representa aquest home és qui facilita precisament els avions, tancs i projectils a l'Estat hebreu perquè pugui dur a terme els càstigs col·lectius i indiscriminats contra els territoris ocupats i en concret, sobre Gaza. Després de la suspensió dels ajuts econòmics de la Comunitat Internacional i les fortes mesures de pressió adoptades per Israel (prohibició de proveir d'aigua, combustibles, medicaments, electricitat, aliments, etc.) s'ha desencadenat una greu crisi humanitària a la Gaza de què fugen milers de palestins creuant la frontera amb Egipte. Fugen de la violència i del bloqueig a què es veuen sotmesos diàriament davant de la passivitat de la Comunitat Internacional, més centrada en reinaguraciones de processos de pau i camins de negociació que en frenar aquesta violació contínua de drets humans.
Si realment es vol acabar amb el conflicte palestí-israelià aquests camins cap a la pau haurien d'incloure el reconeixement d'un Estat palestí definit territorialment per les fronteres legals aprovades per l'ONU, que inclogués el Jerusalem àrab, la tornada dels milions de refugiats i el desmantellament dels assentaments israelians. De moment, el President Bush únicament farà menció a aquest últim punt, demanant a Israel que procedeixi a fer desaparèixer les esmentades colònies israelianes en territori palestí. Però com negociar amb un Estat que porta incomplint sistemàticament totes les resolucions de l'ONU, que ja es va comprometre en la Conferència d'Annapolis a retirar-se dels assentaments il·legals, i que no sol no ho ha fet, sinó que ha creat més, que al·legant el seu dret a defensar-se continua construint un mur il·legal a l'estil apartheid més pur, que arremet contra civils i no civils, homes, dones i nens? Com avançar en el procés de pau amb la visita d'un home que ha perdonat sempre, en nom de la seguretat d'Israel, les seves violacions?
La gran majoria dels palestins l'únic que volen és que se'ls deixi viure en pau. Que s'acabin els registres, els tocs de queda i la violència diària. Que puguin moure's lliurement pel seu territori, sense Muros, sense check points... Que puguin treballar i tirar endavant la seva família. Que puguin construir pacíficament, sense intromissions ni obstacles basats en interessos polítics i econòmics, el seu ESTAT.
És hora de reconèixer d'una vegada el deute històric amb aquesta terra, que sí que té un poble, i amb aquest poble, que sí que té dret a la seva terra.