La separació de La Oreja de Van Gogh
LIDIA SIERRA - Diuen que l’amor i la música son clarament mimètics, el dolor, la passió i la ruptura es viuen d’una manera semblant. No sabem si això es cert, però tant en l’amor com en la música tot te un principi, un clímax i un final; y si no que els hi diguin als nois de La Oreja de Van Gogh la separació dels quals ha deixat orfes de melodies i sentiments a tots aquells que escoltaven les seves cançons. Després d’onze anys de convivència, a finals del 2007, Amaia donava la noticia als mitjans. La cantant havia decidit continuar la seva carrera en solitari després de més d’una dècada de convivència i desavinences amb els seus companys. Sens dubta, la veu més coneguda dels anys 90 començaria a sonar en solitari. Però ¿com van començar el grup els seus primers passos i perquè s’ha convertit en el grup Pop més popular dels darrers 15 anys?
Després de la ruptura de Mecano, el pop es va quedar una miqueta orfe. Les discogràfiques buscaven un grup que pogués omplir el buit deixat pel grup madrileny. Lluny de la capital, un grup de quatre nois donostiarres: Pablo, Haritz Xabi i Álvaro versionaven a mode de hobby cançons de diferents grups. No eren massa dolents, però tampoc massa potents. La seva vida va canviar el dia que una joveníssima Amaia Montero irrompia en el seu local per a fer una petita prova de veu, estudiava Química per aquella època. Els nois van quedar impressionats pel matis de la seva veu i van començar a composar cançons, deixant de ser Los sin nombre per a convertir-se en La Oreja de Van Gogh. Poc després, el seu primer single, El 28, començava a sonar a totes les ràdios espanyoles. Dile al Sol era un somni materialitzat en un disc.
Després de un període de descans els nois comencen a composar el seu segon treball: El Viaje de Copperpot, que surt a la venda l’any 2000 amb cançons tan emblemàtiques com Paris i que fan viatjar a la ciutat de la Torre Eifell a milers d’espanyols. Juntament amb ella, moltes de les seves cançons no triguen a convertir-se en número 1, com La Playa, la composició de la qual es un clar homenatge a la platja de La Concha a la seva terra, San Sebastià. Amb aquest disc van aconseguir arribar al milió de copies i van demostrar que lo seu no va ser qüestió de sort, a més van començar la seva primera gira en solitari per tota Espanya.
Tres anys després sortia el seu tercer treball Lo que te conté mientras te hacías la dormida amb el que van aconseguir consolidar-se com a grup gràcies a cançons com Puedes contar conmigo, composada íntegrament per Amaia. Amb aquest disc van travessar l’Atlàntic i van aconseguir premis tan importants com la conxa de plata de Viña del Mar a Xile, y sobretot, calant molt fons en els cors del públic que va omplir de gom a gom els estadis de bona part de llatinoamèrica. La Orella era imparable.
Després de un petit paró i d’una pausa més llarga de lo normal, a la primavera del 2006 sortia a la llum el seu quart treball: Guapa. Un disc consubstancialment distint amb el que no només volien demostrar la seva maduresa i bon moment personal i musical. En aquella època ja començava a parlar-se de crisis entre Amaia i la resta de components, tot i que davant de les càmeres només veiem un grup cohesionat i radiant. Res semblava presagiar la fi del principi. Sí, i dic la fi del principi perquè La Orella no s’ha acabat. Com ja van dir els seus quatre components, La Orella reprendrà el vol ara amb una nova cantant, per lo que sabem fins ara sembla ser que la “triunfita” Edurne serà l’encarregada de posar veu i anima a les cançons que composa Xabi San Martí. Del que no hi ha cap mena de dubte es que sempre ens quedarà París i que recordarem les tardes de hivern sense dormir. Bona sort i fins aviat.
