Blogia
{SDN} Solidaria Digital i/y Neutral

Música en català

La separació de La Oreja de Van Gogh

La separació de La Oreja de Van Gogh

LIDIA SIERRA - Diuen que l’amor i la música son clarament mimètics, el dolor, la passió i la ruptura es viuen d’una manera  semblant. No sabem si això es cert, però tant en l’amor com en la música tot te un principi, un clímax i un final; y si no que els hi diguin als nois de La Oreja de Van Gogh la separació dels quals ha deixat orfes de melodies i sentiments a tots aquells que escoltaven les seves cançons. Després d’onze anys de convivència, a finals del 2007, Amaia donava la noticia als mitjans. La cantant havia decidit continuar la seva carrera en solitari després de més d’una dècada de convivència i desavinences amb els seus companys. Sens dubta, la veu més coneguda dels anys 90 començaria a sonar en solitari. Però ¿com van començar el grup els seus primers passos i perquè s’ha convertit en el grup Pop més popular dels darrers 15 anys?

Després de la ruptura de Mecano, el pop es va quedar una miqueta orfe. Les discogràfiques buscaven un grup que pogués omplir el buit deixat pel grup madrileny. Lluny de la capital, un grup de quatre nois donostiarres: Pablo, Haritz Xabi i Álvaro versionaven a mode de hobby cançons de diferents grups. No eren massa dolents, però tampoc massa potents. La seva vida va canviar el dia que una joveníssima Amaia Montero irrompia en el seu local per a fer una petita prova de veu, estudiava Química per aquella època. Els nois van quedar impressionats pel matis de la seva veu i van començar a composar cançons, deixant de ser Los sin nombre per a convertir-se en La Oreja de Van Gogh. Poc després, el seu primer single, El 28, començava a sonar a totes les ràdios espanyoles. Dile al Sol era un somni materialitzat en un disc.

Després de un període de descans els nois comencen a composar el seu segon treball: El Viaje de Copperpot, que surt a la venda l’any 2000 amb cançons tan emblemàtiques com Paris i que fan viatjar a la ciutat de la Torre Eifell a milers d’espanyols. Juntament amb ella, moltes de les seves cançons no triguen a  convertir-se en número 1, com La Playa, la composició de la qual es un clar homenatge a la platja de La Concha a la seva terra, San Sebastià. Amb aquest disc van aconseguir arribar al milió de copies i van demostrar que lo seu no va ser qüestió de sort, a més van començar la seva primera gira en solitari per tota Espanya.

Tres anys després sortia el seu tercer treball Lo que te conté mientras te hacías la dormida amb el que van aconseguir consolidar-se com a grup gràcies a cançons com Puedes contar conmigo, composada íntegrament per Amaia. Amb aquest disc van travessar l’Atlàntic i van aconseguir premis tan importants com la conxa de plata de Viña del Mar a Xile, y sobretot, calant molt fons en els cors del públic que va omplir de gom a gom  els estadis de bona part de llatinoamèrica. La Orella era imparable.

Després de un petit paró i d’una pausa més llarga de lo normal, a la primavera del 2006 sortia a la llum el seu quart treball: Guapa. Un disc consubstancialment distint amb el que no només volien demostrar la seva maduresa i bon moment personal i musical. En aquella època ja començava a parlar-se de crisis entre Amaia i la resta de components, tot i que davant de les càmeres només veiem un grup cohesionat i radiant. Res semblava presagiar la fi del principi. Sí, i dic la fi del principi perquè La Orella no s’ha acabat. Com ja van dir els seus quatre components, La Orella reprendrà el vol ara amb una nova cantant, per lo que sabem fins ara sembla ser que la “triunfita” Edurne serà l’encarregada de posar veu i anima a les cançons que composa Xabi San Martí. Del que no hi ha cap mena de dubte es que sempre ens quedarà París i que recordarem les tardes de hivern sense dormir. Bona sort i fins aviat.

EL ROCK DELS 90' I LA VOLTA D’EXTREMO

EL ROCK DELS 90' I LA VOLTA D’EXTREMO

JUAN LUÍS ÁLVAREZ - Va haver-hi un temps, quan el desgast de la movida era més que evident i les nostres orelles caminaven ja mig endormiscades per les melodies ochenteras, on la música nacional va donar un bolc i el rock va aparèixer amb tota la seva intensitat per esquinçar aquesta 'melositat' i aprofundir en el costat més fosc de la consciència humana a cop de baqueta i riff guitarrer.

Amb la dècada dels noranta van aparèixer dues bandes que expressaven aquesta idea amb la seva música, una eren els bascs Platero i Tu, i l'altra l'extremenya Extremoduro. Les dues van aguantar tota la dècada -arribant a tenir un projecte conjunt liderat pels seus cantants Adolfo Cabrales i Roberto Iniesta, i el poeta Manolo Chinat anomenat Estrechinat i Tu- per desintegrar-se a començaments del nou segle, tanmateix l'ànima de Platero persisteix fins el dia d'avui a  la figura de Fito. El cantant i compositor dels bascs s'erigia com a líder dels 'Fito i Fitipaldis', una nou grup a la seva actitud que ha estat qüestionat per convertir el so Platero a un producte que, malgrat el seu innegable èxit comercial, es queda curt per al que molts esperaven com el desenvolupament individual de les inquietuds musicals d'un gran compositor.

Extremoduro no va tenir una continuació a la figura del seu cantant i compositor Roberto Iniesta, una estrella del rock patri que representava a la perfecció la tèrbola existència que expressaven les seves lletres sobre drogues, sexe, amor i delinqüència. Encara es recorden els primers concerts on els membres de la banda si arribaven a pujar a l'escenari, ho feien completament col·locats i oferint un so molt defectuós, el que no era una senya més de la seva autèntica actitud rockandrollera. Venturosament, d'aquí en endavant es van convertir en un dels grups nacionals amb millor directe. A més a més, l'autenticitat del seu so, amb tretze anys d'existència i vuit llargues produccions en el seu existir, potser només sigui comparable amb Platero i Tu en el que a rock and roll es refereix, mai amb el so de Fito en solitari.

Al 2002 van treure el mercat 'Jo, minoria absoluta' i, encara que es trobaven en el seu moment de més gran popularitat i les vendes i la crítica els recolzaven, van decidir d'acabar aquí amb la seva trajectòria. 'El Rober' com se li coneix en el món, al marge d'unes poques col·laboracions, mai no  es va decidir a emprendre un projecte en solitari, és més, es pot dir que va desaparèixer de l'escena musical. Però hi ha una bona notícia per als seguidors d'Extremoduro, aquest és any de volta, de redempció, i encara que no es coneixen ni les dates ni les ciutats, els ròckers tornen a la carretera per fer sonar els seus 'clàssics'. Tampoc sabem si la gira 2008 vindrà acompanyada en un futur pròxim d'un nou disc, el que si sabem és que els vells i nous ròckers tornaran a saltar i a vibrar amb cançons com ‘La vereda de la puerta de atrás’, ‘Salir’ o ‘Jesucristo García’.

Més peresosos que mai

Més peresosos que mai

TAMARA DE LA ROSA - Es diuen Rubén i Leiva. Dos nois amb ulleres de sol i armilles. Un pare i l'altre padrí. Encara que molts els reconeixereu per Pereza. El setè pecat capital. Distracció o tardança a l'hora de fer alguna cosa. Precisament el que no han tingut ells en fer-se un buit al difícil món de la música. Finalitzava la dècada dels noranta quan aquests dos madrilenys es van ajuntar per cantar versions de Leño. Molt a passat des de llavors. Molt. 9 anys. Ells s'autodefineixen com un grup de fills de puta encara que els experts classifiquen dins del Pop-rock. Molt els ha costat aconseguir l'éxito.Y és just ara, amb el seu disc Aproximacions, amb el que estan aconseguint més que mai. 15 lletres compostes íntegrament per ells. Autobiogràfiques. 15 aproximacions al que sempre han volgut fer. A això que sempre han volgut ser i que els ha portat a tocar al mateix escenari que Sprinsting. "No és un àlbum de concepte. Hem anat a per cançó, on ella ens portava. És el disc amb les millors cançons", comentava Leiva fa uns mesos. En aquest disc, abunden els homenatges que, aquests dos macarrons madrilenys dediquen a grans músics. Els Beatles, T. Rex, els Rolling Stones, Primal Scream... i això no sol es queden allà, els seus vídeos musicals seguiran el mateix camí. En Aproximacions, Leiva i Rubén sorprenien barallant-se sense samarreta en un ring. Amb aquesta escena feien referència a Snatch, Porcs i Diamentes, pel·lícula per la qual ambdós cantants han donat mostres d'admiració. Ara, en seu nou single, Estrella polar, tornen a agafar les armes, en aquest cas uns catanas, per simular els samurais de Kill Bill, de Tarantino. Sinó ho heu vist, us ho recomano. Són número un vídeos per tercera setmana consecutiva. Se surt del normal.


Després de la primera part de la seva gira, i un descans merescut, l'1 de març Pereza torna a cremar escenari a Còrdova. Recorreran tots els llocs que es van deixar en la primera part, i repetiran en d'altres. Passaran per Sevilla (8 març), Valladolid (15 març), Reus (5 d'abril), L ´ Hospitalet del Llobregat (18 abril), Albacete (19 abril), Osca (22 abril) Las palmes de Gran Canària (25 abril) i posaran fi a aquesta llarga gira el 13 de juny a la plaça de Las Ventas de Madrid. Aquests nois no paren. I en SDN esperem que no ho facin i continuïn portant aquesta imatge de nois macarrons, que tant els caracteritza, per tot el món.