Literatura en català

La lliteratura de ciència-ficció

ALBERTO MORAL - Un gènere que avui en dia és dels que més èxit te i que va en augment de número de lectors cada any és la ciència-ficció. Considerat en un principi com una extravagancia que reinventava els temes clàsicos de las novel·les d'aventuras o de fantasia, aquest gènero d'unos 150 anys d'antiguitat -extremadament jove entre la resta- va més enllà de la pura imaginació o fantasia. La seva marca característica és la d'intentar explicar científicament fets u objectes que, a dia d'avui, careixen d'una explicació coherent. En les darreres dècades, el cinema o la televissió han alimentat l'apetit d'autors i lectors per aquest tipus de gènere, fins al punt d'haver-se convertit en un dels més influients en tots els camps artístics moderns. Centránt-nos a la literatura, repassem una mica la història d'aquest gènrero.

Com ja s'ha dit, la ciència ficció va neixer a mitjans del segle IXX i en un principi eren senzillament relats breus de temàtica fantàstica, tot i que amb la peculiaritat de comptar amb una explicació semi científica que tractava d'il·luminar al lector sobre els increïbles fets que havien tingut lloc al relat. Potser el primer gran autor de ciència ficció que ens vingui al cap sigui l'inoblidable Jules Verne. Grans èxitos de l'autor francés com 20.000 llegües de viatge submarí o De la Terra a la Lluna, van resultar ser premonitoris sobre el que l'esser humà es trobaria dècades més tard. Potser algunes de les seves descripcions patinassin una mica, però sense tenir manera de comprobar-ho es va apropar amb una precissió pasmosa als pormenors del viatge submarí o als càlculs necessaris per a enviar un cohet a la Lluna.

A finals del IXX, un altre gran escriptor, H.G Wells,  vadescriure la que avui es pot considerar la primera invasió a gran escala d'uns alienígenes. 50 anys més tard, Ray Bradbury escriviría Zero Hour, la seva visió més reduida i personal d'una invasión alienígena. Tot i així, només Wells va aconseguir transmetre aquella sensació d'angunia i desampar davant un enemic superior en la seva novel·la. La prova és que la seva obra ha estat adaptada dues vegades al cinema i s'ha convertit en tot un sub-gènere a dins de la ciència-ficció, inspirant tot tipus de creacions, des de pell·ícules, pasant por sèries de televissió fins a videojocs. I com oblidar els fantásticos viatges de Buck Rogers o Flash Gordon, icones per excel·lència del gènero durant l'era pop.

Arribem a la actualitat, en la qual ,i molt en gran mesura gràcies al cinema i la televissió -amb sèries com Star Trek o nisages cinematogràfiques com La Guerra de les Galàxies per citar-ne els exemples més coneguts-, la ciència-ficció ha continuat convencent a lectors de tot el mon. Potser existeix una certa sobresaturació del gènere, i no només a la literatura, però també es cert que es un dels més flexibles i que convida a la hibridació, combinant fantasia o misticisme amb la ciència més dura. En qualsevol cas, la lliteratura és a la ciència-ficció el que l'aigua es per als peixos: el mitjà en el qual va neixer i a on millor s'expressa i deixa crear.

La fí d'una saga, la fi d'un gènere?

ALBERTO MORAL - Ja han passat dues setmanes des de que va sortir la darrera i definitva entrega de les aventures del mag adol·lescent més famós del mon: Harry potter i les Reliquies de la Mort. J.K Rowling ha posat punt i final a les aventures i desventures del jove Potter a Hogwarts amb una novel·la que porta al seus lectors al clímax final després de set inoblidables i imaginatius volumens ambientats en un mon màgic i de fantasia. Amb l'impacte del llençament de la novel·la i l'aclaració sobre la majoria d'interrogants que envoltaven al jove mag i el seu univers resolts, es hora de fer balanç sobre els 10 anys que ha durat aquesta saga, i de l'impuls que ha donat a les noves generacions l'interessar-se per un gènere que molts creien que estava perdent força davant d'altres: la literatura fantàstica.

Un dia abans del llançament de l'última novel·la en el nostre pais, Ricardo Ruiz, periodista de cultura de La Vanguardia, manuel Gonzalez, crític de literatura fantàstica i Laura Penedés, presidenta del club de fans “Travesura Realizada”, es van donar cita a l'FNAC de El Triangle-Barcelona. El motiu, debatre sobre el que suposa el fi de les aventures de Potter i els seus amics i de l'interés actual en el gènere de la lliteratura fantàstica. Els tres ponents van argumentar sobre punts com la frescura que van aportar les noveles de Rowling a un gènere del que molta gent només coneixen obres com la trilogia de Senyor del Anells de Tolkien, o la satírica saga de noveles de Mundodisco de Terry Practhet. Tot i així, Ruiz i Gonzalez varen recordar que juntament amb aquests tres grans autors existeixen moltes obres i mons de fantasia que no han arribat al públic de la mateixa manera que els ja esmenats. Però igualment desmenteixen que el gènere de la llitartura fantàstica estigui descuidat o infravalorat respecte als thrillers politics, la novel·la negra o la ciencia ficció. En el gènere fantastic existeixen autors nacionals amb obres que poc tenen que envejar a les anteriors. Autors como Rafael Abalos, Artur Valdés o Maite Carranza son només una petita mostra del panorama nacional de la lliteratura fantàstica. Potser no tan coneguts com els autors sobre els que es centrava la xerrada, però no per això pitjors. Simplement diferents i “de casa”.

La lliteratura fantàstica es un gènere classic que beu de fonts tan antigues com les novel·les de la lliteratura gerco-romana. Son mons que existeixen per a escapar-nos de la realitat mundana i soporifera que a molts ens toca viure en el nostre dia a dia. El millos de tot es que no son excloents, ja que els tres conferenciants van parlar també de la hibridació de gèneres, amb exponents tan emblemàtics com Dune de Frank herbert en el camp literari o la trilogia de Matrix, en el camp cinematogràfic. Al final de la xerrada els aficionats van tenir temps de preguntar als tres ponents, per separat o de forma comú, el que creien que debia seguir a continuació de Harry Potter o de la lliteratura fantàstica. Una conclusio a la que es va arribar es que encara queda per arribar la gran obra de literatura fantàstica d'aquesta època i que Harry Potter i el seu mon donaran molt de que parlar en els anys que encara falten per arribar. Potser es la fi de Potter, però es el principide una nova era de llitartura fantàstica.

“Lo que sé de Vampiros” o un periplo por una Europa de cambios

ALBERTO MORAL - Francisco Casavella va presentar el passat dimecres la seva última obra a Barcelona: "El que sé de Vampirs", que relata les peripècies d'un jove jesuïta acabat d'ingressar en l'ordre just quan Carles III proclama l'expulsió d'Espanya de tots aquells pertanyents a aquest grup. Ja que el jove Martín de Vilvalle és un novici té l'opció d'escollir si quedar-se o anar-se'n de la seva llar. Opta per això últim i així comença un viatge que el portarà per diferents punts d'una Europa que està en transformació, doncs el relat transcorre a la fi del segle XVIII, moment que la majoria de societats del vell continent estaven donant el salt de l'antic règim a la Il·lustració.

Sense ser una novel·la que hereti tocs de les anteriors obres de Casavella de forma directa, el propi autor va afirmar a la presentació del llibre que beu d'algunes figures de les seves novel·les anteriors, molt especialment de “Història d'un nan espanyol que es va suïcidar a Las Vegas” o “El dia del Watusi”. Destaca per que no fa un retrat de la societat actual on vivim, sinó que escull llocs tan simbòlics en aquest període de canvi com ho són Roma o París en ple procés revolucionari. La intenció del la història és mostrar la dualitat d'alguns personatges que en aquestes ciutats estan aprofitant els vents de canvi per progressar en la vida. Al llarg de les seves 565 pàgines vagabundeja per les corts europees, al costat d'un il·lustrat xerraire. També arribarà a introduir-se en les societats maçòniques. Encara que progressi, mai no arribarà a deixar de ser el que és, un cert marginat.

Juntament amb Casavella, era a la presentació l'articulista de cultura de La Vanguardia Llatzer Moix, qui va resumir amb petites pinzellades humorístiques l'evolució de l'autor, que a propòsit i gràcies a aquesta obra s'ha convertit en un dels guanyadors del Premi Nadal de literatura més joves fins avui. Moix va voler destacar tres característiques: la literatura, el marc europeu i el propi Casavella. El primer perquè els escriptors voluntariosos dels nostres temps, formats a escoles de literatura, Casavella es diferencia perquè "no li queda més remei que escriure". Agrada d'escriure amb grans tocs descriptius que atreuen el lector. Al marc europeu, i històric, Casavella universalitza el seu discurs sobre l'art de la retòrica, i per la lluita dels menys afavorits contra els grans poders. Va escollir aquest marc per demostrar que l'època brillant i progressista "tampoc ho era tant". Finalment, el propi Casavella, "posseït com sempre per la literatura ara la projecta a un marc més ampli", ens ha conduït a veure com evoluciona. És capaç de caricaturitzar els personatges encara que sempre amb amabilitat, sense oblidar el punt de dramatisme per a les escenes més crues. Es confirma com un escriptor flexible i que no s'acovardeix davant els desafiaments literaris com es la seva darrera obra.

Nous mons de paper

ALBERTO MORAL - Un llibre es com una màquina del temps. Es pot estar a molts llocs a l'hora veient moltes escenes, anant endavant i endarrere. La lectura, a més, es el passatemps més antic que millor excercita la ment i que inspira, en els nostres temps, moltes creacions i idees meravelloses. No va Schlieman trobar Troya amb la Iliada d'Homer com a única guia? I no va tenir Jules Verne la inspiració, i molt encertada tenint en compta la seva epoca, de descriure el que 200 anys després sería el primer viatge de l'home a l'espai, i a la lluna?

Els llibres son un classic de l'entreteniment i una part fonamental en la vehiculació de les llengües i de la cultura del mon. Evidentment, no es bo llegir ràpid, i com que sabem que hi ha gente que encara no ho ha vist tot, aquí tenim per començar, el millor de finals del 2007 i alguna cosa que encara està per arribar.

D'aqui a poc més de dues setmanes arriba la darrera entrega de les aventures del jove mag Harry Potter, “Les reliquies de la mort”. En la seva darrera aventura, el jove Potter va ser testimoni de la consolidació del poder del su némesis, Voldemort, i de com Hogwarts es veia assaltat pels seguidors de “qui no es pot nombrar”. Ara, Harry i els seus amics es preparen per a la gran batalla que decidira qui dels dos morirà i qui viurà, decidint així els destí dels mons dels mags i els muggles.

J.K. Rowling decideix tancar definitivament la historia de Harry Potter i el seu mon de màgia que ja va començar fa més de una dècada i que va fer que l'escriptora anglesa es llances a la fama. Tot gracies a una serie de novel·les que han agradat tant a adults com a joves per la seva gran imaginació i personatges, i que han fet de la seva autora una de les dones més riques al seu pais, Anglaterra. Tot i ser el darrer llibre de la saga, Rowling preparà en aquests moments una enciclopedia sobre el mon de Harry Potter per a mostrar de manera mes amplia detalls del mon del jove mag, afegint-se a altres llibres que ja parlen del mon de Hogwarts i dels mags, com Quidicth a través dels Temps o Animals fantàstics i a on trobar-los.

 

Dia de Colera es la darrera novel·la d’Arturo Pérez Reverte, i relata com la ciutat de Madrid es va alçar en contra dels francesos el dia 2 de maig de 1802. Juntament amb Trafalgar, aquest nou llibre de Pérez Reverte ens mostra un altre capítol de les guerres napoleòniques, i la precisió i els detalls històrics tornen a ser el segell que deixa el famós novelista a les seves obres de caràcter històric, tot i que ell no les ubicaria en aquest gènere. Reverte diu que es “un llibre sobre la gent de Madrid del moment” que va decidir lluitar per recuperar la seva llibertat, perduda quan l’exèrcit Napoleònic va envair Espanya amb el pretexte de travessar per les seves fronteres per a conquerir Portugal.

Arturo Pérez Reverte també es conegut per la seva sèrie de novel·les com El Capitán Alatriste i d’altres novel·les en solitari com El club Dumas o La Carta Esférica, totes elles adaptades al cinema.

 

Després del seu gran èxit amb Los Pilares de la Tierra, Ken Follet torna a les prestatgeries amb la segona part de la mundialment coneguda novel·la: Un mundo sin fin. Reprenent el període històric de l’edat mitjana –tot i que 200 anys després del final de Los Pilares de la Tierra- i amb els descendents de l’obra anterior com a protagonistes. Els 4 protagonistes, dos nois i dues noies, quedaran marcats per la visió de dos cadàvers d’homes assassinats. Tots 4 perseguiran els seus objectius, des de practicar la medicina en una època tan religiosament convulsa com l’edat mitjana, en el cas de Caris –amb la dificultat afegida de ser una dona-, o arribar a ser Prior de Kingsbridge per qualsevol mitjà com el germà Godwyn.

La gestació d’aquesta novel·la ha estat difícil i llarga, ja que quasi han passat 20 anys des de que Follet publiques Los Pilares de la Tierra i no volia repetir temàtica o personatges. D’aquí que l’autor s’hagi pres el seu temps per a crear els nous personatges i adaptar-los a l’entorn que ja va crear a la primera novel·la. Era algo que l’inquietava però finalment ja tenim a les nostres mans el resultat.

El millor de tot? Tot just comença l'any i encara podem gaudir del 2007.