“Lo que sé de Vampiros” o un periplo por una Europa de cambios

ALBERTO MORAL - Francisco Casavella va presentar el passat dimecres la seva última obra a Barcelona: "El que sé de Vampirs", que relata les peripècies d'un jove jesuïta acabat d'ingressar en l'ordre just quan Carles III proclama l'expulsió d'Espanya de tots aquells pertanyents a aquest grup. Ja que el jove Martín de Vilvalle és un novici té l'opció d'escollir si quedar-se o anar-se'n de la seva llar. Opta per això últim i així comença un viatge que el portarà per diferents punts d'una Europa que està en transformació, doncs el relat transcorre a la fi del segle XVIII, moment que la majoria de societats del vell continent estaven donant el salt de l'antic règim a la Il·lustració.

Sense ser una novel·la que hereti tocs de les anteriors obres de Casavella de forma directa, el propi autor va afirmar a la presentació del llibre que beu d'algunes figures de les seves novel·les anteriors, molt especialment de “Història d'un nan espanyol que es va suïcidar a Las Vegas” o “El dia del Watusi”. Destaca per que no fa un retrat de la societat actual on vivim, sinó que escull llocs tan simbòlics en aquest període de canvi com ho són Roma o París en ple procés revolucionari. La intenció del la història és mostrar la dualitat d'alguns personatges que en aquestes ciutats estan aprofitant els vents de canvi per progressar en la vida. Al llarg de les seves 565 pàgines vagabundeja per les corts europees, al costat d'un il·lustrat xerraire. També arribarà a introduir-se en les societats maçòniques. Encara que progressi, mai no arribarà a deixar de ser el que és, un cert marginat.

Juntament amb Casavella, era a la presentació l'articulista de cultura de La Vanguardia Llatzer Moix, qui va resumir amb petites pinzellades humorístiques l'evolució de l'autor, que a propòsit i gràcies a aquesta obra s'ha convertit en un dels guanyadors del Premi Nadal de literatura més joves fins avui. Moix va voler destacar tres característiques: la literatura, el marc europeu i el propi Casavella. El primer perquè els escriptors voluntariosos dels nostres temps, formats a escoles de literatura, Casavella es diferencia perquè "no li queda més remei que escriure". Agrada d'escriure amb grans tocs descriptius que atreuen el lector. Al marc europeu, i històric, Casavella universalitza el seu discurs sobre l'art de la retòrica, i per la lluita dels menys afavorits contra els grans poders. Va escollir aquest marc per demostrar que l'època brillant i progressista "tampoc ho era tant". Finalment, el propi Casavella, "posseït com sempre per la literatura ara la projecta a un marc més ampli", ens ha conduït a veure com evoluciona. És capaç de caricaturitzar els personatges encara que sempre amb amabilitat, sense oblidar el punt de dramatisme per a les escenes més crues. Es confirma com un escriptor flexible i que no s'acovardeix davant els desafiaments literaris com es la seva darrera obra.