Blogia

{SDN} Solidaria Digital i/y Neutral

Les eleccions del bipartidisme i el boicot etarra

CRISTOBAL RIPOLL - Amb 169 escons el PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero governarà els pròxims quatre anys, mentre que el Partit Popular, que va obtenir 153 seients al Congrés de Diputats, ha d'afrontar les conseqüències d'obtenir un bon i a la vegada inútil resultat.



El bipartidisme i el vot útil han marcat aquestes eleccions generals. Els dos grans partits del país han augmentat els seus escons respecte a les passades eleccions, mentre que IU i la majoria de partits nacionalistes han sofert una forta decaiguda. Després d'aquestes eleccions només CiU i PNV, amb onze i sis escons respectivament, mantenen una relativa importància més enllà dels grans partits nacionals. UPiD, el partit de Rosa Díez, va complir les expectatives, aconseguint un escó.

Encara és aviat per apreciar les conseqüències d'aquestes eleccions, però el que està clar és que es crearà una reestructuració de diverses forces polítiques. Gaspar Llamazares, líder d'IU, va acceptar la responsabilitat dels mals resultats que ha obtingut el seu partit i ahir va anunciar que es retirarà de la seva posició com a coordinador d'Esquerra Unida. Diversos partits que han vist molt reduïda la seva representació com Esquerra Republicana de Catalunya hauran de replantejar-se l'actitut que han mantingut durant els darrers anys. I respecte al PP, el relatiu bon resultat obtingut pot no ésser suficient per a què Rajoy continuï mantenint la seva posició de líder popular.

Però la importància d'aquestes eleccions no ens ha de fer oblidar l'home que fa uns dies va ser assassinat per la banda terrorista que pretenia d'enterbolir el procés democràtic.

És difícil precisar fins quin punt va afectar a la votació l'acte terrorista. Potser ni el PP ni el PSOE perdessin molts vots a Espanya per aquest assumpte, però cal remarcar que per primera vegada en 15 anys el PSE va aconseguir de ser la força política més votada a les tres províncies del País Basc. També és important el increment de l’abstenció a aquesta comunitat.


 

"Vull demanar una cosa. Que l'assassinat del meu pare no sigui manipulat per ningú. No ho toleraré, ni jo, ni la meva família, ni ningú. I els qui vulguin solidaritzar-se amb el meu pare i amb el nostre dolor, que acudeixin de forma massiva a votar diumenge per dir als assassins que no donarem ni un sol pas endarrere".

Aquestes van ser algunes de les paraules de Sandra Carrasco, la filla més gran de l'ex regidor socialista de Mondragón que el passat divendres va ser assassinat per ETA. La jove parlava a la multitud que s'havia reunit per mostrar el seu rebuig davant la violència, però la seva veu anava dirigida també cap als executors d'Isaías Carrasco.

 

 

Encara sense haver tingut temps per acceptar el dol, Sandra va ser capaç de parlar no de venjança, sinó de democràcia. La jove ens va demanar a tots que anéssim a votar, que la violència no minvés la nostra llibertat. Perquè la victòria dels etarres no es troba en l'assassinat, sinó en aconseguir d'emmudir la veu dels qui segueixen vius gràcies a la por que provoca la violència.

Las elecciones del bipartidismo y el boicot etarra

CRISTOBAL RIPOLL - Con 169 escaños el PSOE de José Luís Rodríguez Zapatero gobernará otros cuatro años, mientras que el Partido Popular, que obtuvo 153 asientos en el Congreso de Diputados, debe afrontar las consecuencias de obtener un buen pero inútil resultado.


El bipartidismo y el voto útil han marcado las décimas elecciones generales de la actual etapa democrática de España. Los dos grandes partidos del país han aumentado sus escaños respecto a las pasadas elecciones, mientras que IU y la mayoría de partidos nacionalistas han sufrido un duro descalabro. Tras estas elecciones sólo CiU y PNV, con once y seis escaños respectivamente, mantienen una relativa importancia más allá de los grandes partidos nacionales. UPyD, el partido de Rosa Díez, cumplió las expectativas, logrando un escaño.

Todavía es pronto para apreciar las consecuencias de estas elecciones, pero está claro que habrá una reestructuración en varias fuerzas políticas. Gaspar Llamazares, líder de IU, aceptó la responsabilidad de los malos resultados que ha obtenido su partido y ayer anunció que se retirará de su posición como coordinador de Izquierda Unida. Varios partidos que han visto muy mermada su representación como Esquerra Republicana de Catalunya tendrán que replantearse la actitud que han mantenido los últimos tiempos. Y respecto al PP, el relativo buen resultado obtenido puede no ser suficiente para que Rajoy siga manteniendo su posición de líder popular.

Pero la importancia de estas elecciones no nos debe hacer olvidar al hombre que hace unos días fue asesinado por la banda terrorista que pretendía enturbiar el proceso democrático.

Es difícil precisar hasta que punto afectó a la votación el acto terrorista. Puede que ni el PP ni el PSOE perdiesen muchos votos en España por este asunto, pero hay que remarcar que por primera vez en 15 años el PSE logró ser la fuerza política más votada en las tres provincias del País Vasco. También es importante que la abstención en esta Comunidad Autónoma aumentó diez puntos, hecho en sintonía al “boicot” electoral demandado por la organización terrorista.


“Quiero pedir una cosa. Que el asesinato de mi padre no sea manipulado por nadie. No lo voy a tolerar, ni yo, ni mi familia, ni nadie. Y los que quieran solidarizarse con mi padre y con nuestro dolor, que acudan masivamente a votar el domingo para decir a los asesinos que no vamos a dar ni un solo paso atrás”.
Estas fueron algunas de las palabras de Sandra Carrasco, la hija mayor del ex edil socialista de Mondragón que el pasado viernes fue asesinado por ETA. La joven hablaba a la multitud que se había reunido para mostrar su rechazo ante la violencia, pero su voz iba dirigida también hacia los ejecutores de Isaías Carrasco.

 

Aún sin haber tenido tiempo para aceptar el luto, Sandra fue capaz de hablar no de venganza, sino de democracia. La joven nos pidió a todos que fuéramos a votar, que la violencia no mermase nuestra libertad. Porque la victoria de los etarras no se encuentra en el asesinato, sino en lograr acallar la voz de los que siguen vivos gracias al miedo que provoca la violencia.

La fí d'una saga, la fi d'un gènere?

La fí d'una saga, la fi d'un gènere?

ALBERTO MORAL - Ja han passat dues setmanes des de que va sortir la darrera i definitva entrega de les aventures del mag adol·lescent més famós del mon: Harry potter i les Reliquies de la Mort. J.K Rowling ha posat punt i final a les aventures i desventures del jove Potter a Hogwarts amb una novel·la que porta al seus lectors al clímax final després de set inoblidables i imaginatius volumens ambientats en un mon màgic i de fantasia. Amb l'impacte del llençament de la novel·la i l'aclaració sobre la majoria d'interrogants que envoltaven al jove mag i el seu univers resolts, es hora de fer balanç sobre els 10 anys que ha durat aquesta saga, i de l'impuls que ha donat a les noves generacions l'interessar-se per un gènere que molts creien que estava perdent força davant d'altres: la literatura fantàstica.

Un dia abans del llançament de l'última novel·la en el nostre pais, Ricardo Ruiz, periodista de cultura de La Vanguardia, manuel Gonzalez, crític de literatura fantàstica i Laura Penedés, presidenta del club de fans “Travesura Realizada”, es van donar cita a l'FNAC de El Triangle-Barcelona. El motiu, debatre sobre el que suposa el fi de les aventures de Potter i els seus amics i de l'interés actual en el gènere de la lliteratura fantàstica. Els tres ponents van argumentar sobre punts com la frescura que van aportar les noveles de Rowling a un gènere del que molta gent només coneixen obres com la trilogia de Senyor del Anells de Tolkien, o la satírica saga de noveles de Mundodisco de Terry Practhet. Tot i així, Ruiz i Gonzalez varen recordar que juntament amb aquests tres grans autors existeixen moltes obres i mons de fantasia que no han arribat al públic de la mateixa manera que els ja esmenats. Però igualment desmenteixen que el gènere de la llitartura fantàstica estigui descuidat o infravalorat respecte als thrillers politics, la novel·la negra o la ciencia ficció. En el gènere fantastic existeixen autors nacionals amb obres que poc tenen que envejar a les anteriors. Autors como Rafael Abalos, Artur Valdés o Maite Carranza son només una petita mostra del panorama nacional de la lliteratura fantàstica. Potser no tan coneguts com els autors sobre els que es centrava la xerrada, però no per això pitjors. Simplement diferents i “de casa”.

La lliteratura fantàstica es un gènere classic que beu de fonts tan antigues com les novel·les de la lliteratura gerco-romana. Son mons que existeixen per a escapar-nos de la realitat mundana i soporifera que a molts ens toca viure en el nostre dia a dia. El millos de tot es que no son excloents, ja que els tres conferenciants van parlar també de la hibridació de gèneres, amb exponents tan emblemàtics com Dune de Frank herbert en el camp literari o la trilogia de Matrix, en el camp cinematogràfic. Al final de la xerrada els aficionats van tenir temps de preguntar als tres ponents, per separat o de forma comú, el que creien que debia seguir a continuació de Harry Potter o de la lliteratura fantàstica. Una conclusio a la que es va arribar es que encara queda per arribar la gran obra de literatura fantàstica d'aquesta època i que Harry Potter i el seu mon donaran molt de que parlar en els anys que encara falten per arribar. Potser es la fi de Potter, però es el principide una nova era de llitartura fantàstica.

El fin de una saga, ¿el fin de un género?

El fin de una saga, ¿el fin de un género?

ALBERTO MORAL - Ya han pasado dos semanas desde que salió la última y definitiva entrega de las aventuras del mago adolescente más famoso del mundo: Harry Potter y Las Reliquias de la Muerte. J.K. Rowling ha puesto punto final a las aventuras y desventuras del joven Potter en Hogwarts con una novela que lleva al clímax final a sus lectores tras siete inolvidables e imaginativas volúmenes ambientadas en un mundo mágico y de fantasía. Con el impacto del lanzamiento de la novela, y el esclarecimiento acerca de la mayoría de interrogantes que rodeaban al joven mago y su universo resueltos, es la hora de hacer balance acerca de los diez años que ha durado esta saga, y del impulso que ha dado a las nuevas generaciones el interesarse por un género que muchos creían que estaba perdiendo fuelle frente a otros: la literatura fantástica.

Un día antes del lanzamiento de la última novela en nuestro país, Ricardo Ruiz, periodista de cultura de La Vanguardia, Manuel Gonzalez, crítico de literatura fantástica, y Laura Penedés, presidenta del club de fans “Travesura Realizada”, se dieron cita en el FNAC de El Triangle -Barcelona. El motivo, debatir acerca de lo que suponía el fin de las aventuras de Potter y sus amigos y del interés actual en el género de la literatura de fantasía. Los tres ponientes argumentaron sobre puntos como la frescura que aportaron las novelas de Rowling a un género del que mucha gente sólo conoce obras como la trilogía del Señor de los Anillos de Tolkien, o la satírica saga de novelas del Mundodisco de Terry Pratchet. Sin embargo, Ruiz y Gonzalez recordaron que junto con   estos tres grandes autores existen muchas otras obras y mundos de fantasía que no han llegado al público de la mismo forma que los tres ya mentados. Pero aun así desmienten que el género de la literatura fantástica este descuidado o infravalorado respecto a los thrillers políticos, la novela negra o la ciencia ficción. En el género fantástico existen autores nacionales con obras que poco tienen que envidiar a las anteriores. Autores como Rafael Abalos, Artur Valdés o Maite Carranza son sólo una pequeña muestra del panorama nacional de literatura fantástica. Quizás menos conocidos que los autores que centraban la charla, pero no por ello peores. Simplemente diferentes y “de casa”.

La literatura fantástica es un género clásico que bebe de fuentes tan antiguas como las novelas de la literatura greco-romana. Son mundos que existen para escaparnos de la realidad mundana y soporífera que a muchos nos toca vivir en nuestro día a día. Lo mejor de todo es que no son excluyentes, ya que los tres ponentes hablaron también de la hibridación de géneros, con exponentes tan emblemáticos como Dune de Frank Herbert en el campo literario o la trilogía de Matrix, ya en el campo cinematográfico. Al final de la cahrla los aficionados tuvieron tiempo de preguntarles a los tres ponentes, por separado o de formar común, lo que creían que debía seguir a continuación de Harry Potter o de la literatura de fantasía. A una conclusión a la que se llegó es que aún está por llegar la gran obra de literatura fantástica de esta época y de que Harry Potter y su mundo daran mucho que hablar en los años venideros. Puede que sea el fin de Potter, pero es el principio de una nueva era de literatura fantástica.

RAJOY VS. ZAPATERO, ZAPATERO VS. RAJOY

RAJOY VS. ZAPATERO, ZAPATERO VS. RAJOY

LAURA GONZÁLEZ - Por fin se han celebrado los tan anunciados y esperados debates entre los candidatos de los partidos con representación mayoritaria en nuestro país, José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE) y Mariano Rajoy (PP), tras quince años desde el último que se celebró entre Felipe González y José María Aznar. Sin embargo, este acontecimiento televisivo también ha levantado numerosas críticas de otras formaciones políticas, que han manifestado que un debate a dos no tiene sentido, que sólo contribuye a empobrecer la democracia, a fomentar el bipartidismo y que supone un fraude al sistema electoral, ya que, en nuestro país rige un sistema parlamentario y no presidencial, donde elegimos Diputados y Senadores y no candidatos a la Presidencia como ocurre en EEUU, o en Francia, donde el sistema es un sistema semi-presidencial.

Por otro lado, se trata de un formato de debate totalmente preparado, consensuado y muy pactado. Todo ello hace que sea demasiado rígido y acartonado de cara al espectador, restando credibilidad a los candidatos y haciendo que la poca flexibilidad  de la que disponen se convierta en un obstáculo a la hora de parecer convincentes en sus argumentos y propuestas. A pesar de ello, el primer debate fue seguido por más de 13 millones de personas y el segundo por casi 12 millones.

La finalidad de estos debates es doble. Por un lado, los candidatos intentan consolidar el voto de su propio electorado y por otro, intentan atraer el voto de los indecisos. Pero, ¿realmente este último objetivo se consigue? Las encuestas realizadas tras los debates por el Instituto Opina muestran que para la gran mayoría de los espectadores estos “shows” no influyen ni deciden su voto. Y es que estos cara a cara no suelen ser decisivos y tienen complicado invertir las tendencias de voto, sobretodo, cuando apenas quedan cinco días para las elecciones. 

En cuanto al contenido, los debates se encontraban divididos en cinco bloques: política económica, políticas sociales, seguridad y política exterior, política institucional y retos de futuro. En el primero, no hubo un claro vencedor, cada uno gustó y colmó las expectativas de sus respectivos partidos y votantes. Algunos medios de comunicación dieron por ganador a Zapatero aunque precisando que no por KO, sino que fue una victoria por puntos. Rajoy pecó de demagogo en los temas de economía e inmigración y cavó su propia tumba al acusar a su contrincante de haber “agredido a las víctimas” mostrándose en eso y en lo demás coherente con lo dicho por su partido durante los cuatro años de oposición. Empleó un tono más agresivo que Zapatero, el cual se mostró demasiado contenido, cuando podía perfectamente haber tumbado todos los argumentos del líder popular. En lugar de ello, los dos se enzarzaron en dar datos y más datos numéricos y en enseñar gráficas que ocasionaban confusión, ya que cada uno maneja sus números y sus fuentes según su conveniencia y sólo consiguieron confundir y aburrir al espectador. El encuentro brilló por la falta de iniciativas y propuestas y por una despedida ñoña y cursi de Mariano Rajoy en la que se refirió a “una niña que nace en España, en SU España, a la que no le faltara de nada” y un cinematográfico y sorprendente “buenas noches y buena suerte” de Zapatero.

En el segundo debate celebrado ayer, no han aportado nada nuevo, han repetido los mismos argumentos y han vuelto a colar el tema de Irak y el 11-M en la discusión como ya hicieron en el primero. Leyeron menos, se miraron más, utilizaron mejor los gráficos, incluso Zapatero aportó un libro con datos para la moderadora y Rajoy y para el día siguiente colgarlo en internet, intentando dar la mayor transparencia posible. Hubo propuestas por su parte pero le faltó firmeza para defenderlas ante los continuos ataques de Rajoy y sin embargo, se mostró demasiado agresivo con él al interrumpirle incesantemente en su tiempo de exposición, quizá fruto de las críticas surgidas del primer encuentro, donde se echó en falta una actitud más activa por su parte. Lo determinante en mi opinión de este segundo cara a cara fue el momento en que Zapatero se dirigió a los espectadores para anunciar que, ganase quien ganase el 9 de marzo, el partido socialista apoyaría “sin condiciones” (recalcando este punto) al Gobierno en la lucha antiterrorista, a lo cual Rajoy contestó que su partido también le apoyaría siempre y cuando no fuera para negociar con ETA. Creo que ahí se vio claramente la gran diferencia entre ambos. Mariano Rajoy se dedicó a criticar nuevamente la acción del Gobierno durante su mandato, pareciéndose más la situación a un debate sobre el Estado de la Nación que a un espacio abierto a propuestas de cara al futuro para convencer al electorado. Nuevamente, en sus despedidas volvieron a sacar el tema de la “niña”, con un tono menos cursi y la “buena suerte”, con una sonrisa un tanto forzada. Finalmente, cada uno de los partidos enfrentados dio por ganador a su representante, lógicamente, barriendo para casa.

¿Y los sondeos sobre la intención de voto? Parece que por los datos obtenidos de la solicitud del voto por correo, se prevé una gran participación, lo cual beneficia al Partido Socialista, pero las encuestas no han variado mucho en las últimas semanas durante la campaña y los debates. Ambos partidos se encuentran muy igualados, dándosele una leve ventaja al PSOE.

Está todo resuelto. La actuación de cada candidato ha gustado entre sus propios incondicionales y Rajoy no ha conseguido minar el apoyo de votantes del PSOE. Lo único que queda por ver es si esta parte del electorado se dividirá entre otras opciones de la izquierda o votarán a ZP dándole mayoría, si la moda de los debates continuará en próximos acontecimientos electorales y si, democráticamente, se abrirá para todas las formaciones políticas.

RAJOY VS. ZAPATERO, ZAPATERO VS. RAJOY

RAJOY VS. ZAPATERO, ZAPATERO VS. RAJOY

LAURA GONZÁLEZ - Per fi s'han celebrat els tan anunciats i esperats debats entre els candidats dels partits amb representació majoritària al nostre país, José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE) i Mariano Rajoy (PP), després de quinze anys des de l'últim que es va celebrar entre Felipe González i José María Aznar. Tanmateix, aquest esdeveniment televisiu també ha aixecat nombroses crítiques d'altres formacions polítiques, que han manifestat que un debat a dos no té sentit, que només contribueix a empobrir la democràcia, a fomentar el bipartidisme i que suposa un frau al sistema electoral, ja que, al nostre país regeix un sistema parlamentari i no presidencial, on escollim Diputats i Senadors i no candidats a la Presidència com succeeix als EUA, o a França, on el sistema és un sistema semipresidencial.

 

D'altra banda, es tracta d'un format de debat completament preparat, consensuat i molt pactat. Tot plegat fa que sigui massa rígid i encartonat amb vista a l'espectador, restant credibilitat als candidats i fent que la poca flexibilitat de la que disposen es converteixi en un obstacle a l'hora de semblar convincents en els seus arguments i propostes. Malgrat això, el primer debat va ser seguit per més de 13 milions de persones i el segon per quasi 12 milions.

La finalitat d'aquests debats és doble. D'una banda, els candidats intenten de consolidar el vot del seu propi electorat i d'altra banda, intenten d'atreure el vot dels indecisos. Però, realment aquest últim objectiu s'aconsegueix? Les enquestes realitzades després dels debats per l'Institut Opina mostren que per a la gran majoria dels espectadors aquests "xous" no influeixen ni decideixen el seu vot. I el fet és que aquests cara a cara no acostumen a ésser decisius i tenen complicat invertir les tendències de vot, sobretot, quan a penes queden cinc dies per a les eleccions.

Pel que fa al contingut, els debats es trobaven dividits en cinc blocs: política econòmica, polítiques socials, seguretat i política exterior, política institucional i reptes de futur. Al primer, no va haver-hi un clar vencedor, cadascú va agradar i va satisfer les expectatives dels seus respectius partits i votants. Alguns mitjans de comunicació van donar per guanyador a [apatero encara que precisant que no per KO, sinó que va ser una victòria per punts. Rajoy va pecar de demagog als temes d'economia i immigració i va cavar la seva pròpia tomba en acusar el seu contrincant d'existir "agredit a les víctimes" mostrant-se a això i en la resta coherent amb el dit pel seu partit durant els quatre anys d'oposició. Va emprar un to més agressiu que Zapatero, el qual es va mostrar massa contingut, quan podia perfectament haver tombat tots els arguments del líder popular. En lloc d'això, els dos es van barallar a donar dades i més dades numèriques i a ensenyar gràfics que ocasionaven confusió, ja que cadascú condueix els seus números i les seves fonts segons la seva conveniència i només van aconseguir de confondre i avorrir a l'espectador. La conversa va brillar per la falta d'iniciatives i propostes i per un comiat aturat i cursi de Mariano Rajoy a qui es va referir a "una nena que neix a Espanya, en SU España, a qui no li faltés de res" i un cinematogràfic i sorprenent "bona nit i bona sort" de Zapatero. 

Al segon debat celebrat ahir, no han aportat res nou, han repetit els mateixos arguments i han tornat a fer passar el tema de l'Iraq i l'11-M a la discussió com ja han fet al primer. Van llegir menys, es van mirar més, van utilitzar millor els gràfics, fins i tot Zapatero va aportar un llibre amb dades per a la moderadora i Rajoy i per a l'endemà penjar-ho a internet, intentant de donar la més gran transparència possible. Va haver-hi propostes per la seva part però li va faltar fermesa per defensar-les davant els continus ataquis de Rajoy i tanmateix, es va mostrar massa agressiu amb ell en interrompre-li incessantment en el seu temps d'exposició, potser fruit de les crítiques sorgides de la primera conversa, on es va trobar a faltar una actitud més activa per la seva part. El determinant a la meva opinió d'aquest segon cara a cara va ser el moment en el qual Zapatero es va dirigir als espectadors per anunciar que, guanya's qui guanya's el 9 de març, el partit socialista donaria suport "sense condicions" (recalcant aquest punt) al Govern a la lluita antiterrorista, i a això Rajoy va contestar que el seu partit també li donaria suport sempre i quan no fos per negociar amb ETA. Crec que aquí es va veure clarament la gran diferència entre tots dos. Mariano Rajoy es va dedicar a criticar novament l'acció del Govern durant el seu mandat, semblant-se més la situació a un debat sobre l'Estat de la Nació que a un espai obert a propostes amb vista al futur per convèncer l'electorat. Novament, en els seus comiats van tornar a treure el tema de la "niña" amb un to menys cursi i la "bona sort", amb un somriure una mica forçat. Finalment, cadascú dels partits enfrontats va donar per guanyador al seu representant, lògicament, escombrant per a casa. 

I els sondejos sobre la intenció de vot? Sembla que per les dades obtingudes de la sol·licitud del vot per correu, es preveu una gran participació, i això beneficia el Partit Socialista, però les enquestes no han variat molt a les últimes setmanes durant la campanya i els debats. Tots dos partits es troben molt igualats, donant-se-li un lleu avantatge al PSOE.

Està tot resolt. L'actuació de cada candidat ha agradat entre els seus propis incondicionals i Rajoy no ha aconseguit de minar el suport de votants del PSOE. L'únic que queda per veure és si aquesta part de l'electorat es dividirà entre d'altres opcions de l'esquerra o votaran ZP donant-li majoria, si la moda dels debats continuarà en pròxims esdeveniments electorals i si, democràticament, s'obrirà per a totes les formacions polítiques.

Inaugurada la XXIV Fira del Fang de Marratxí

 AJUNTAMENT DE MARRATXÍ - L'alcalde de Marratxí, José Ramón Bauzá; la regidora de Cultura i Fires, Festes i Patrimoni, Magdalena García, així com la resta de membres de la corporació municipal van inaugurar el passat dissabte la XXIV Fira del Fang de Marratxí, un dels esdeveniments ferials més importants del municipi en què l'objectiu és promoure l'activitat ceramista.







Les autoritats van visitar els diferents estands del recinte, dividits en dues parts: exposició interna i venda directa en l'exterior; i van saludar personalment els artesans. Al transcurs del recorregut va tenir lloc l'actuació dels xeremiers i el ball dels Gegants de Marratxí.
El bon temps ha propiciat una molt bona arrencada de fira, amb molt bona assistència de públic durant aquest primer cap de setmana.
El mateix dissabte per la tarda va tenir lloc el col·loqui sobre 'La història del coneixement i el fang', on van participar la regidora de Cultura, Josep Lluis Pol, de la Societat Balear de Matemàtiques SBM-XEIX, que ha col·laborat amb l'Ajuntament a l'organització i realització dels tallers didàctics; i el president de l'Associació d'Ollers de Pòrtol, Bernat Amengual.

Inaugurada la XXIV Fira del Fang de Marratxí

AJUNTAMENT DE MARRATXÍ - El alcalde de Marratxí, José Ramón Bauzá; la regidora de Cultura y Fires, Festes i Patrimoni, Magdalena García, así como el resto de miembros de la corporación municipal inauguraron el pasado sábado la XXIV Fira del Fang de Marratxí, uno de los eventos feriales más importantes del municipio en el que el objetivo es promover la actividad ceramista.








Las autoridades visitaron los diferentes estands del recinto, divididos en dos partes: exposición interna y venta directa en el exterior; y saludaron personalmente a los artesanos. En el transcurso del recorrido tuvo lugar la actuación de los xeremiers y el baile de los Gegants de Marratxí.
El buen tiempo ha propiciado un muy buen arranque de fira, con muy buena asistencia de público durante este primer fin de semana.
El mismo sábado por la tarde tuvo lugar el coloquio sobre ‘La historia del conocimiento y el fang’, en el que participaron la regidora de Cultura, Josep Lluis Pol, de la Sociedad Balear de Matemáticas SBM-XEIX, que ha colaborado con el Ayuntamiento en la organización y realización de los talleres didácticos; y el presidente de la Asociación de Ollers de Pòrtol, Bernat Amengual.

La separació de La Oreja de Van Gogh

La separació de La Oreja de Van Gogh

LIDIA SIERRA - Diuen que l’amor i la música son clarament mimètics, el dolor, la passió i la ruptura es viuen d’una manera  semblant. No sabem si això es cert, però tant en l’amor com en la música tot te un principi, un clímax i un final; y si no que els hi diguin als nois de La Oreja de Van Gogh la separació dels quals ha deixat orfes de melodies i sentiments a tots aquells que escoltaven les seves cançons. Després d’onze anys de convivència, a finals del 2007, Amaia donava la noticia als mitjans. La cantant havia decidit continuar la seva carrera en solitari després de més d’una dècada de convivència i desavinences amb els seus companys. Sens dubta, la veu més coneguda dels anys 90 començaria a sonar en solitari. Però ¿com van començar el grup els seus primers passos i perquè s’ha convertit en el grup Pop més popular dels darrers 15 anys?

Després de la ruptura de Mecano, el pop es va quedar una miqueta orfe. Les discogràfiques buscaven un grup que pogués omplir el buit deixat pel grup madrileny. Lluny de la capital, un grup de quatre nois donostiarres: Pablo, Haritz Xabi i Álvaro versionaven a mode de hobby cançons de diferents grups. No eren massa dolents, però tampoc massa potents. La seva vida va canviar el dia que una joveníssima Amaia Montero irrompia en el seu local per a fer una petita prova de veu, estudiava Química per aquella època. Els nois van quedar impressionats pel matis de la seva veu i van començar a composar cançons, deixant de ser Los sin nombre per a convertir-se en La Oreja de Van Gogh. Poc després, el seu primer single, El 28, començava a sonar a totes les ràdios espanyoles. Dile al Sol era un somni materialitzat en un disc.

Després de un període de descans els nois comencen a composar el seu segon treball: El Viaje de Copperpot, que surt a la venda l’any 2000 amb cançons tan emblemàtiques com Paris i que fan viatjar a la ciutat de la Torre Eifell a milers d’espanyols. Juntament amb ella, moltes de les seves cançons no triguen a  convertir-se en número 1, com La Playa, la composició de la qual es un clar homenatge a la platja de La Concha a la seva terra, San Sebastià. Amb aquest disc van aconseguir arribar al milió de copies i van demostrar que lo seu no va ser qüestió de sort, a més van començar la seva primera gira en solitari per tota Espanya.

Tres anys després sortia el seu tercer treball Lo que te conté mientras te hacías la dormida amb el que van aconseguir consolidar-se com a grup gràcies a cançons com Puedes contar conmigo, composada íntegrament per Amaia. Amb aquest disc van travessar l’Atlàntic i van aconseguir premis tan importants com la conxa de plata de Viña del Mar a Xile, y sobretot, calant molt fons en els cors del públic que va omplir de gom a gom  els estadis de bona part de llatinoamèrica. La Orella era imparable.

Després de un petit paró i d’una pausa més llarga de lo normal, a la primavera del 2006 sortia a la llum el seu quart treball: Guapa. Un disc consubstancialment distint amb el que no només volien demostrar la seva maduresa i bon moment personal i musical. En aquella època ja començava a parlar-se de crisis entre Amaia i la resta de components, tot i que davant de les càmeres només veiem un grup cohesionat i radiant. Res semblava presagiar la fi del principi. Sí, i dic la fi del principi perquè La Orella no s’ha acabat. Com ja van dir els seus quatre components, La Orella reprendrà el vol ara amb una nova cantant, per lo que sabem fins ara sembla ser que la “triunfita” Edurne serà l’encarregada de posar veu i anima a les cançons que composa Xabi San Martí. Del que no hi ha cap mena de dubte es que sempre ens quedarà París i que recordarem les tardes de hivern sense dormir. Bona sort i fins aviat.

La separación de La Oreja de Van Gogh

La separación de La Oreja de Van Gogh

LIDIA SIERRA - Dicen que el amor y la música son claramente miméticos, el dolor, la pasión y la ruptura se viven de un modo parejo. No sabemos si esto es cierto, pero en el amor como el la música todo tiene un principio, un climax y un final; y si no que se lo digan a los chicos de La Oreja de Van Gogh cuya separación ha dejado huérfanos de melodías y sentimientos a cuantos escuchaban sus canciones. Tras 11 años de convivencia a finales de 2007 Amaia daba la noticia a los medios. Amaia había decidido continuar su carrera en solitario tras 11 años de convivencia y desavenencias con cuatro compañeros. Sin duda, la voz más característica de los años 90 comenzaría a sonar en solitario. Pero ¿cómo comenzó la andadura de la Oreja  y por qué se han convertido en el grupo de pop más potente de los últimos 15 años?

 

Tras la ruptura de Mecano el pop se quedó un poquito huérfano. Las discográficas buscaban un grupo que pudiese ocupar el lugar que había dejado libre el grupo madrileño. Lejos de la capital un grupo de cuatro chicos donostiarras: Pablo, Haritz, Xabi y Álvaro versionaban a modo de hobby canciones distintos grupos. No eran demasiado malos, pero tampoco demasiado potentes. Su vida cambió el día que una jovencísima Amaia Montero irrumpió en su local de ensayo para hacer una pequeña prueba de voz, por aquel entonces estudiaba Químicas. Los chicos quedaron impresionados con el matiz de su voz y comenzaron a componer canciones, dejaron de ser Los Sin Nombre para convertirse en La Oreja de Van Gogh. Poco después, en 1998 su primer single, El 28, comenzaba a sonar en todas las radios españolas; Dile al Sol era un sueño materializado en un disco.

 

Tras un periodo de descanso los chicos comienzan a componer su segundo trabajo: El Viaje de Copperpot que sale a la venta en el año 2000 con canciones tan emblemáticas como París con la que hacen viajar a la ciudad de la Torre Eifell a miles de españoles. Junto a ella muchas de las canciones del disco no tardan en convertirse en número 1, como La Playa cuya composición  es un claro homenaje a la playa de La Concha, en su tierra, San Sebastián. Con este disco consiguieron llegar al millón de copias y demostraron que lo suyo no había sido sólo cuestión de suerte, además comenzaron su primera gira en solitario por toda España.

 

Tres años después salía su tercer trabajo Lo que te conté mientras te hacías la dormida con el que consiguieron consolidarse como grupo gracias a canciones como Puedes contar conmigo compuesta íntegramente por Amaia. Con este disco cruzaron el Atlántico consiguiendo premios tan importantes como la concha de plata de Viña del Mar en Chile y, sobre todo, calando muy hondo en los corazones del público que abarrotó los estadios de buena parte de Latinoamérica. La Oreja era imparable.

 

Tras un pequeño parón y una pausa más larga de lo normal en la primavera de 2006 salía  a la luz su cuarto trabajo: Guapa. Un disco consustancialmente distinto con el que no sólo querían demostrar su madurez y buen momento personal y musical. Por aquel momento ya comenzó a hablarse de crisis entre Amaia y el resto de los componentes sin embargo delante de las cámaras y en el escenario tan sólo veíamos un grupo cohesionado y radiante. Nada parecía presagiar el fin del principio. Sí, y digo fin del principio porque la Oreja no se ha terminado. Como ya dijeron sus cuatro componentes, la Oreja remontará el vuelo ahora con nueva cantante, por lo que sabemos hasta ahora parece que la” triunfita” Edurne será la encargada de poner voz y alma a las canciones que compone Xabi San Martín. De lo que no cabe la menor duda es que siempre nos quedará París y recordaremos las tardes de invierno sin dormir. Buena suerte y hasta pronto.

No és cerimònia per a europeus?

No és cerimònia per a europeus?

ALBERTO ÁLVAREZ - L'edició número 80 dels óscar serà recordada com la conquesta de Hollywood per part dels intèrprets europeus. Els pronòstics es van complir i Javier Bardem es va fer amb l'óscar de millor actor secundari. El seu personatge, Anton Chigurh de No es país para viejos, ja forma part de la història del cinema. La francesa Marion Cotillard es va fer amb el premi a la millor actriu per La vida en rosa, el britànic Daniel Day Lewis amb el de millor actor per Pozos de ambición i la també britànica Tilda SwintonMichael Clayton. completo el pòquer d'asos amb el de millor actriu de repartiment per

No és país per a vells es va fer amb l'óscar a la millor pel·lícula. Els germans Coen van obtenir també els premis de guió adaptat i direcció. Ethan i Joel ja tenien una estatueta pel guió original de Fargo. Però a falta d'un Titanic o un El retorno del rey els óscar no van voler que ningú se n'anés amb les mans buides. Cap de les 5 nominades a millor pel·lícula se'n va anar sense premi. A més a més de Daniel Day Lewis va ser oscarizada la fotografia de Pozos de ambición. El guió original de Juno, escrit per l'ex stripper Diablo Cody, va tenir recompensa. Expiación va obtenir l'óscar a la millor banda sonora i Tilda Swinton va evitar que Michael Clayton se n'anés de buit.

A les categories més tècniques va arrasar El ultimátum de Bourne amb 3 oscars: Muntatge, so i efectes de so. El musical Burtoniano Sweeny Todd es va endur el premi a la direcció artística i els efectes especials de La brújula dorada també van ser guardonats. La simpàtica Ratatouille es va endur l'óscar a la millor cinta d'animació. Elizabeth: l'edat d'or va guanyar en l'apartat de vestuari. L'óscar de millor pel·lícula estrangera per a Los falsificadores d'Àustria i el de millor cançó per a la irlandesa Once van completar la nit més europea dels óscar.

La cerimònia

El còmic i molt polític John Stewart va ser l'encarregat de conduir la nit. Les referències i acudits a la campanya demòcrata que enfronta a Clinton i Obama van ser inevitables. La gala va estar plena de vídeos amb els millors moments d'altres anys, diuen que a causa de la vaga de guionistes que va fer perillar la gal·la setmanes enrere. Novament una cerimònia llarguíssima i a qui li va faltar enginy. Entre els discursos van destacar Bardem, dedicant l'óscar a "mamá y a los cómicos de España" i una emocionadíssima Marion Cotillard que va comprovar l'existència de Los Angeles de la ciutat.

¿No es ceremonia para europeos?

¿No es ceremonia para europeos?

ALBERTO ÁLVAREZ - La edición número 80 de los oscar será recordada como la conquista de Hollywood por parte de los intérpretes europeos. Los pronósticos se cumplieron y Javier Bardem se hizo con el oscar de mejor actor secundario. Su personaje, Anton Chigurh de No es país para viejos, ya forma parte de la historia del cine. La francesa Marion Cotillard se hizo con el premio a la mejor actriz por La vida en rosa, el británico Daniel Day Lewis con el de mejor actor por Pozos de ambición y la también británica Tilda Swinton completo el poker de ases con el de mejor actriz de reparto por Michael Clayton.

No es país para viejos se hizo con el oscar a la mejor película. Los hermanos Coen obtuvieron también los premios de guión adaptado y dirección. Ethan y Joel ya tenían una estatuilla por el guión original de Fargo. Pero a falta de un Titanic o un El retorno del rey los oscar no quisieron que nadie se fuera con las manos vacías. Ninguna de las 5 nominadas a mejor película se fue sin premio. Además de Daniel Day Lewis fue oscarizada la fotografía de Pozos de ambición. El guión original de Juno, escrito por la ex stripper Diablo Cody, tuvo recompensa. Expiación obtuvo el oscar a la mejor banda sonora y Tilda Swinton evitó que Michael Clayton se fuera de vacío.

En las categorías más técnicas arrasó El ultimátum de Bourne con 3 oscars: Montaje, sonido y efectos sonoros. El musical Burtoniano Sweeny Todd se llevó el premio a la dirección artística y los efectos especiales de La brújula dorada también fueron galardonados. La simpática Ratatouille se llevó el oscar a la mejor cinta de animación. Elizabeth: la edad de oro ganó en el apartado de vestuario. El oscar de mejor película extranjera para Los falsificadores de Austria y el de mejor canción para la irlandesa Once completaron la noche más europea de los oscar.

La ceremonia

El cómico y muy político John Stewart fue el encargado de conducir la noche. Las referencias y chistes a la campaña demócrata que enfrenta a Clinton y Obama fueron inevitables. La gala estuvo plagada de videos con los mejores momentos de otros años, dicen que a causa de la huelga de guionistas que hizo peligrar la gala semanas atrás. De nuevo una ceremonia larguísima y a la que le faltó ingenio. Entre los discursos destacaron Bardem, dedicando el oscar a “mama y a los cómicos de España” y una emocionadísima Marion Cotillard que comprobó la existencia de Los Angeles de la ciudad.

ESTRENES

ESTRENES

ALBERTO ÁLVAREZ - Interessant cartellera.Dos actors demandants oscarizables aquest any, Daniel Day Lewis i Johnny Depp, encapçalen el repartiment de les dues grans estrenes de la setmana passada: Pous d'ambició i Sweeney Todd. La primera és una cinta de Paul Thomas Anderson ambientada en els primers anys del negoci del petroli als EUA. La segona, un musical de Tim Burton, així que no esperin Grease. Els amants de la ciència-ficció tenen la seva ració amb la teletransportadora Jumper que lidera la taquilla espanyola i americana. Tom Hanks i Julia Roberts giren aquest divendres amb una de cinema polític en clau de comèdia. Plaga final reivindica el thriller francès. Des de Mèxic, Quilòmetre 31, una de terror a la japonesa.

 

Pozos de ambición

  • EE.UU. 2008 158 minutos Drama
  • Director: Paul Thomas Anderson
  • Intérpretes: Daniel Day Lewis, Paul Dano

En pel·lícules com Gigante varem poder veure la vida prop del petroli brut a Texas. Aquesta vegada és Paul Thomas Anderson, director de Magnòlia i Boogie nights, l'encarregat de fer reviure aquesta època. Al capdavant del repartiment un dels millors actors vius, Daniel Day Lewis. La pel·lícula aspira ni més ni menys a 8 oscars de l'acadèmia. La història un còctel de cobdícia, venjança, traïció familiar i petroli. La banda sonora corre a càrrec de Jonny Greenwood de Radiohead.


Sweeney Todd: el barbero diabólico de la calle Fleet

  • EE.UU. 2008. 117 minutos Musical gore
  • Director: Tim Burton
  • Intérpretes: Johnny Depp, Helena Bonham Carter, Alan Rickman

Els mons de Tim Burton continuen el seu desenvolupament a la pantalla. I el fet és que des de Bitelchus aquest creador circense i fosc ha mantingut un estil únic i fàcilment recognoscible. Per a aquest sagnant musical inspirat a un cèlebre musical de Broadway ha tornat a comptar amb Johnny Depp com aliat. És la cinquena vegada que treballen plegats darrere Eduard Manostijeras, Sleepy Hollow, Ed Wood i Charlie i la fàbrica de xocolata.

 

La guerra de Charlie Wilson

  • EE.UU. 2007 97 minutos Comedia bélica-política
  • Director: Mike Nichols
  • Intérpretes: Tom Hamks, Julia Roberts, Phillip Seymour Hoffman

D'una pel·lícula on surt Tom Hanks sempre s'esperen un grapat de nominacions a l'óscar, i més si al seu costat està la núvia d'Amèrica, Julia Roberts. El cert és que aquesta vegada no. Phillip Seymour Hoffman és l'únic que lluitarà per la estautuílla a la categoria d'actor de repartiment, encara que poc pot fer davant la bèstia Javier Bardem. La història, una comèdia sobre un congressista americà i un agent de la CIA que van nodrir d'armes als afgans per a la seva guerra contra els soviètics. Darrere les càmeres, Mike Nichols, director de Closer i Primary colors.

 

Jumper

  • EE.UU. 2008 88 minutos Ciencia ficción
  • Director: Doug Liman
  • Intérpretes: Hayden Christensen, Jaime Bell, Samuel L. Jackson

Hayden Christensen, l'Anakin adult de la nova trilogia de Star wars torna a la ficció de la mà de Doug Liman, director de El cas Bourne. A Jumper, un jove que rep maltractaments a una llar d'acolliment descobreix que posseeix un estrany do, pot teletransportar-se. S'espera un thriller d'acció adornat amb efectes especials.

 

Oscar, una pasión surrealista

  • España 2008 97 minutos Drama
  • Director: Lucas Fernandez
  • Intérpretes: Joaquim de Almeida, Victoria Abril, Emma Suarez

Un apassionat petó entre Emma Suarez i Victoria Abril està sent la targeta promocional d'Oscar, una passió surrealista. La pel·lícula mescla el passat, la vida del pintor canari Oscar Dominguez, amb el present en què una malalta terminal cerca un quadre del pintor.

 

En un mundo libre

  • Gran Bretaña 2007 96 minutos Cine social
  • Director: Ken Loach
  • Intérpretes: Kierston Wareing, Juliet Ellis, Leslaw Zurek

Després d'endur-se'n la palma d'or al festival de Cannes amb El viento que agita la cebada, Ken Loach, el Spielberg del cinema social torna a la realitat laboral actual. A un món lliure va guanyar el premi al millor guió al passat festival de Venècia.

 

Plaga final

  • Francia 2007 116 minutos Thriller
  • Director: Régis Wagnier
  • Intérpretes: José García, Olivier Gourmet, Lucas Belvaux

Los ríos de color púrpura y secuela i El imperio de los lobos són exemples del thriller francès dels últims anys. Aquesta vegada li toca la tanda a Plaga final en la que el comissari interpretat per José García investiga un estrany cas relacionat amb el possible retorn de la pesta a París. Dirigeix Régis Wargnier.

 

Kilómetro 31

  • Mexico / España 2006 103 minutos Terror
  • Director: Rigoberto Castañeda
  • Intérpretes: Iliana Fox, Adriá Collado, Raúl Mendez

Llegendes urbanes del tipus "la noia del revolt" alimenten aquest horror mexicà sobre dues germanes que troben a un nen al quilòmetre 31. La influència del terror nipó ha arribat a l'altre costat del toll. Dirigeix Rigoberto Castañeda.

ESTRENOS

ESTRENOS

ALBERTO ÁLVAREZ - Interesante cartelera.Dos actores oscarizables este año, Daniel Day Lewis y Johnny Depp, encabezan el reparto de los dos grandes estrenos de la semana pasada: Pozos de ambición y Sweeney Todd. La primera es una cinta de Paul Thomas Anderson ambientada en los primeros años del negocio del petróleo en EEUU. La segunda, un musical de Tim Burton, así que no esperen Grease. Los amantes de la ciencia ficción tienen su ración con la teletransportadora Jumper que lidera la taquilla española y americana. Tom Hanks y Julia Roberts vuelven este viernes con una de cine político en clave de comedia. Plaga final reivindica el thriller francés. Desde Mexico, Kilómetro 31, una de terror a la japonesa.

 

Pozos de ambición

  • EE.UU. 2008 158 minutos Drama
  • Director: Paul Thomas Anderson
  • Intérpretes: Daniel Day Lewis, Paul Dano

En películas como Gigante pudimos ver la vida alrededor del crudo en Texas. Esta vez es Paul Thomas Anderson, director de Magnolia y Boogie nights, el encargado de hacer revivir esa época. Al frente del reparto uno de los mejores actores vivos, Daniel Day Lewis. La película aspira nada menos que a 8 oscars de la academia. La historia un cóctel de codicia, venganza, traición familiar y petróleo. La banda sonora corre a cargo de Jonny Greenwood de Radiohead.


Sweeney Todd: el barbero diabólico de la calle Fleet

  • EE.UU. 2008. 117 minutos Musical gore
  • Director: Tim Burton
  • Intérpretes: Johnny Depp, Helena Bonham Carter, Alan Rickman

Los mundos de Tim Burton continúan su desarrollo en la pantalla. Y es que desde Bitelchus este creador circense y oscuro ha mantenido un estilo único y fácilmente reconocible. Para este sangriento musical inspirado en un célebre musical de Broadway ha vuelto a contar con Johnny Depp como aliado. Es la quinta vez que trabajan juntos tras Eduardo Manostijeras, Sleepy Hollow, Ed Wood y Charlie y la fábrica de chocolate.

 

La guerra de Charlie Wilson

  • EE.UU. 2007 97 minutos Comedia bélica-política
  • Director: Mike Nichols
  • Intérpretes: Tom Hamks, Julia Roberts, Phillip Seymour Hoffman

De una película en la que sale Tom Hanks siempre se esperan un puñado de nominaciones al oscar, y más si a su lado está la novia de América, Julia Roberts. Lo cierto es que esta vez no. Phillip Seymour Hoffman es el único que luchará por la estautuílla en la categoría de actor de reparto, aunque poco puede hacer ante la bestia Javier Bardem. La historia, una comedia sobre un congresista americano y un agente de la CIA que nutrieron de armas a los afganos para su guerra contra los soviéticos. Tras las cámaras Mike Nichols, director de Closer y Primary colors.


Jumper

  • EE.UU. 2008 88 minutos Ciencia ficción
  • Director: Doug Liman
  • Intérpretes: Hayden Christensen, Jaime Bell, Samuel L. Jackson

Hayden Christensen, el Anakin adulto de la nueva trilogía de Star wars vuelve a la ficción de la mano de Doug Liman, director de El caso Bourne. En Jumper, un joven que recibe maltratos en un hogar de acogida descubre que posee un extraño don, puede teletransportarse. Se espera un thriller de acción aderezado con efectos especiales.

 

Oscar, una pasión surrealista

  • España 2008 97 minutos Drama
  • Director: Lucas Fernandez
  • Intérpretes: Joaquim de Almeida, Victoria Abril, Emma Suarez

Un apasionado beso entre Emma Suarez y Victoria Abril está siendo la tarjeta promocional de Oscar, una pasión surrealista. La película mezcla el pasado, la vida del pintor canario Oscar Dominguez, con el presente en el que una enferma terminal busca un cuadro del pintor.

 

En un mundo libre

  • Gran Bretaña 2007 96 minutos Cine social
  • Director: Ken Loach
  • Intérpretes: Kierston Wareing, Juliet Ellis, Leslaw Zurek

Tras ganar la palma de oro en el festival de Cannes con El viento que agita la cebada, Ken Loach, el Spielberg del cine social vuelve a la realidad laboral actual. En un mundo libre ganó el premio al mejor guión en el pasado festival de Venecia.

 

Plaga final

  • Francia 2007 116 minutos Thriller
  • Director: Régis Wagnier
  • Intérpretes: José García, Olivier Gourmet, Lucas Belvaux

Los ríos de color púrpura y secuela y El imperio de los lobos son ejemplos del thriller francés de los últimos años. Esta vez le toca el turno a Plaga final en la que el comisario interpretado por José García investiga un extraño caso relacionado con el posible regreso de la peste a París. Dirige Régis Wargnier.

 

Kilómetro 31

  • Mexico / España 2006 103 minutos Terror
  • Director: Rigoberto Castañeda
  • Intérpretes: Iliana Fox, Adriá Collado, Raúl Mendez

Leyendas urbanas del tipo “la chica de la curva” alimentan este horror mexicano sobre dos hermanas que encuentran a un niño en el kilómetro 31. La influencia del terror nipón ha llegado al otro lado del charco. Dirige Rigoberto Castañeda.

“Lo que sé de Vampiros” o un periplo por una Europa de cambios

“Lo que sé de Vampiros” o un periplo por una Europa de cambios

ALBERTO MORAL - Francisco Casavella va presentar el passat dimecres la seva última obra a Barcelona: "El que sé de Vampirs", que relata les peripècies d'un jove jesuïta acabat d'ingressar en l'ordre just quan Carles III proclama l'expulsió d'Espanya de tots aquells pertanyents a aquest grup. Ja que el jove Martín de Vilvalle és un novici té l'opció d'escollir si quedar-se o anar-se'n de la seva llar. Opta per això últim i així comença un viatge que el portarà per diferents punts d'una Europa que està en transformació, doncs el relat transcorre a la fi del segle XVIII, moment que la majoria de societats del vell continent estaven donant el salt de l'antic règim a la Il·lustració.

Sense ser una novel·la que hereti tocs de les anteriors obres de Casavella de forma directa, el propi autor va afirmar a la presentació del llibre que beu d'algunes figures de les seves novel·les anteriors, molt especialment de “Història d'un nan espanyol que es va suïcidar a Las Vegas” o “El dia del Watusi”. Destaca per que no fa un retrat de la societat actual on vivim, sinó que escull llocs tan simbòlics en aquest període de canvi com ho són Roma o París en ple procés revolucionari. La intenció del la història és mostrar la dualitat d'alguns personatges que en aquestes ciutats estan aprofitant els vents de canvi per progressar en la vida. Al llarg de les seves 565 pàgines vagabundeja per les corts europees, al costat d'un il·lustrat xerraire. També arribarà a introduir-se en les societats maçòniques. Encara que progressi, mai no arribarà a deixar de ser el que és, un cert marginat.

Juntament amb Casavella, era a la presentació l'articulista de cultura de La Vanguardia Llatzer Moix, qui va resumir amb petites pinzellades humorístiques l'evolució de l'autor, que a propòsit i gràcies a aquesta obra s'ha convertit en un dels guanyadors del Premi Nadal de literatura més joves fins avui. Moix va voler destacar tres característiques: la literatura, el marc europeu i el propi Casavella. El primer perquè els escriptors voluntariosos dels nostres temps, formats a escoles de literatura, Casavella es diferencia perquè "no li queda més remei que escriure". Agrada d'escriure amb grans tocs descriptius que atreuen el lector. Al marc europeu, i històric, Casavella universalitza el seu discurs sobre l'art de la retòrica, i per la lluita dels menys afavorits contra els grans poders. Va escollir aquest marc per demostrar que l'època brillant i progressista "tampoc ho era tant". Finalment, el propi Casavella, "posseït com sempre per la literatura ara la projecta a un marc més ampli", ens ha conduït a veure com evoluciona. És capaç de caricaturitzar els personatges encara que sempre amb amabilitat, sense oblidar el punt de dramatisme per a les escenes més crues. Es confirma com un escriptor flexible i que no s'acovardeix davant els desafiaments literaris com es la seva darrera obra.

“Lo que sé de Vampiros” o un periplo por una Europa de cambios

“Lo que sé de Vampiros” o un periplo por una Europa de cambios

ALBERTO MORAL - Francisco Casavella presentó el pasado miércoles su última obra en Barcelona: “Lo que sé de Vampiros”, que relata las peripecias de un joven jesuita recién ingresado en la orden justo cuando Carlos III proclama la expulsión de España de todos aquellos pertenecientes a este grupo. Dado que el joven Martín de Vilvalle es un novicio tiene la opción de elegir si quedarse o marcharse de su hogar. Opta por esto último y así comienza un viaje que le llevará por diferentes puntos de una Europa que está en transformación, pues el relato transcurre a finales del siglo XVIII, momento en que la mayoría de sociedades del viejo continente estaban dando el salto del antiguo régimen a la Ilustración.

Sin ser una novela que herede toques de las anteriores obras de Casavella de forma directa, el propio autor afirmó en la presentación del libro que bebe de algunas figuras de sus novelas anteriores, muy especialmente de “Historia de un enano español que se suicidó en Las Vegas” o “El día del Watusi”. Destaca por el hecho de que no hace un retrato de la sociedad actual en la que vivimos, sino que elige lugares tan simbólicos en este periodo de cambio como lo son Roma o París en pleno proceso revolucionario. La intención del la historia es mostrar la dualidad de algunos personajes que en estas ciudades están aprovechando los vientos de cambio para progresar en la vida. A lo largo de sus 565 páginas vagabundea por las cortes europeas, al lado de un ilustrado charlatán. También llegará a introducirse en las sociedades masónicas. Aunque medre, nunca llegará a dejar de ser lo que es, un cierto marginado.

Junto con Casavella, estaba en la presentación el articulista de cultura de La Vanguardia Llatzer Moix, quien resumió con pequeñas pinceladas humorísticas la evolución del autor, que por cierto y gracias a esta obra se ha convertido en uno de los ganadores del Premio Nadal de literatura más jóvenes hasta la fecha. Moix quiso destacar tres características: la literatura, el marco europeo y el propio Casavella. Lo primero porque los escritores voluntariosos de nuestros tiempos, formados en escuelas de literatura, Casavella se diferencia porque “no le queda más remedio que escribir”. Gusta de escribir con grandes toques descriptivos que atraen al lector. En el marco europeo, e histórico, Casavella universaliza su discurso sobre el arte de la labia, y por la lucha de los menos favorecidos contra los grandes poderes. Eligio este marco para demostrar que la época brillante y progresista “tampoco lo era tanto”. Por último, el propio Casavella, “poseído como siempre por la literatura ahora la proyecta a un marco más amplio”, nos ha llevado a ver como evoluciona. Es capaz de caricaturizar a los personajes aunque siempre con amabilidad, sin olvidar el punto de dramatismo para las escenas más crudas. Se confirma como un escritor flexible y que no se amilana ante los desafíos.

EL ROCK DELS 90' I LA VOLTA D’EXTREMO

EL ROCK DELS 90' I LA VOLTA D’EXTREMO

JUAN LUÍS ÁLVAREZ - Va haver-hi un temps, quan el desgast de la movida era més que evident i les nostres orelles caminaven ja mig endormiscades per les melodies ochenteras, on la música nacional va donar un bolc i el rock va aparèixer amb tota la seva intensitat per esquinçar aquesta 'melositat' i aprofundir en el costat més fosc de la consciència humana a cop de baqueta i riff guitarrer.

Amb la dècada dels noranta van aparèixer dues bandes que expressaven aquesta idea amb la seva música, una eren els bascs Platero i Tu, i l'altra l'extremenya Extremoduro. Les dues van aguantar tota la dècada -arribant a tenir un projecte conjunt liderat pels seus cantants Adolfo Cabrales i Roberto Iniesta, i el poeta Manolo Chinat anomenat Estrechinat i Tu- per desintegrar-se a començaments del nou segle, tanmateix l'ànima de Platero persisteix fins el dia d'avui a  la figura de Fito. El cantant i compositor dels bascs s'erigia com a líder dels 'Fito i Fitipaldis', una nou grup a la seva actitud que ha estat qüestionat per convertir el so Platero a un producte que, malgrat el seu innegable èxit comercial, es queda curt per al que molts esperaven com el desenvolupament individual de les inquietuds musicals d'un gran compositor.

Extremoduro no va tenir una continuació a la figura del seu cantant i compositor Roberto Iniesta, una estrella del rock patri que representava a la perfecció la tèrbola existència que expressaven les seves lletres sobre drogues, sexe, amor i delinqüència. Encara es recorden els primers concerts on els membres de la banda si arribaven a pujar a l'escenari, ho feien completament col·locats i oferint un so molt defectuós, el que no era una senya més de la seva autèntica actitud rockandrollera. Venturosament, d'aquí en endavant es van convertir en un dels grups nacionals amb millor directe. A més a més, l'autenticitat del seu so, amb tretze anys d'existència i vuit llargues produccions en el seu existir, potser només sigui comparable amb Platero i Tu en el que a rock and roll es refereix, mai amb el so de Fito en solitari.

Al 2002 van treure el mercat 'Jo, minoria absoluta' i, encara que es trobaven en el seu moment de més gran popularitat i les vendes i la crítica els recolzaven, van decidir d'acabar aquí amb la seva trajectòria. 'El Rober' com se li coneix en el món, al marge d'unes poques col·laboracions, mai no  es va decidir a emprendre un projecte en solitari, és més, es pot dir que va desaparèixer de l'escena musical. Però hi ha una bona notícia per als seguidors d'Extremoduro, aquest és any de volta, de redempció, i encara que no es coneixen ni les dates ni les ciutats, els ròckers tornen a la carretera per fer sonar els seus 'clàssics'. Tampoc sabem si la gira 2008 vindrà acompanyada en un futur pròxim d'un nou disc, el que si sabem és que els vells i nous ròckers tornaran a saltar i a vibrar amb cançons com ‘La vereda de la puerta de atrás’, ‘Salir’ o ‘Jesucristo García’.

EL ROCK DE LOS 90’ Y LA VUELTA DE ‘EXTREMO’

EL ROCK DE LOS 90’ Y LA VUELTA DE ‘EXTREMO’

JUAN LUÍS ÁLVAREZ - Hubo un tiempo, cuando el desgaste de la movida era más que evidente y nuestros oídos andaban ya medio adormilados por las melodías ochenteras, donde la música nacional dio un vuelco y el rock apareció con toda su intensidad para desgarrar esa ‘melosidad’ y profundizar en el lado más oscuro de la conciencia humana a golpe de baqueta y riff guitarrero.

Con la década de los noventa aparecieron dos bandas que expresaban esta idea con su música, una eran los vascos Platero y Tú, y la otra la extremeña Extremoduro. Las dos aguantaron toda la década –llegando a tener un proyecto conjunto liderado por sus cantantes Adolfo Cabrales y Roberto Iniesta, y el poeta Manolo Chinato llamado Estrechinato y Tu- para desintegrarse a principios del nuevo siglo, sin embargo el alma de Platero persiste hasta el día de hoy en la figura de Fito. El cantante y compositor de los vascos se erigía como líder de los ‘Fito y Fitipaldis’, una nuevo grupo a su disposición que ha sido cuestionado por convertir el sonido Platero en un producto que, a pesar de su innegable éxito comercial, se queda corto para lo que muchos esperaban como el desarrollo individual de las inquietudes musicales de un gran compositor.

Extremoduro no tuvo una continuación en la figura de su cantante y compositor Roberto Iniesta, una estrella del rock patrio que representaba a la perfección la turbia existencia que expresaban sus letras sobre drogas, sexo, amor y delincuencia. Todavía se recuerdan los primeros conciertos donde los miembros de la banda si llegaban a subir al escenario, lo hacían completamente colocados y ofreciendo un sonido muy defectuoso, lo que no era una seña más de su auténtica actitud rockandrollera. Afortunadamente, de ahí en adelante se convirtieron en uno de los grupos nacionales con mejor directo. Además, la autenticidad de su sonido, con trece años de existencia y ocho largas producciones en su haber, quizá solo admita comparación con Platero y Tú en lo que a rock and roll se refiere, nunca con el sonido de Fito en solitario.

En 2002 sacaron al mercado ‘Yo, minoría absoluta’ y, aunque se encontraban en su momento de mayor popularidad y las ventas y la crítica les respaldaban, decidieron acabar ahí con su trayectoria. ‘El Rober’ como se le conoce en el mundillo, al margen de unas pocas colaboraciones, nunca se decidió a emprender un proyecto en solitario, es más, se puede decir que desapareció de la escena musical. Pero hay una buena noticia para los seguidores de Extremoduro, éste es año de vuelta, de redención, y aunque no se conocen ni las fechas ni las ciudades, los rockeros vuelven a la carretera para hacer sonar sus ‘clásicos’. Tampoco sabemos si la gira 2008 vendrá acompañada en un futuro próximo de un nuevo disco, lo que si sabemos es que los viejos y nuevos rockeros volverán a saltar y a vibrar con canciones como ‘La vereda de la puerta de atrás’, ‘Salir’ o ‘Jesucristo García’.

TIRA I AFLUIXA

IRATI GONZÁLEZ - Sembla que, últimament, la política nacional està immergida en un gran estira i arronsa del qual ningú, sigui del partit polític que sigui, sé estàlvia. A un parell de setmanes de les eleccions generals, els grups es vesteixen de diumenge per començar la tirallonga de promeses que, ells i els ciutadans, sabran que no compliran a la seva totalitat. Megàfons, mítings, banderes, publicitat... tot l'aparat electoral s'acompanya amb crítiques, insults i reprotxes cap al contrari a la lluita per arribar a ésser el guanyador de la cursa cap al primer lloc polític a nivell estatal.

Cascada de sobreinformació electoral no desitjada, a la majoria de les ocasions, pels ciutadans, els quals impassibles han de resignar-se que els uns es llancin els trastos als altres sense intentar de cercar la solució a problemes com el de l'habitatge, l'atur, el terrorisme o les ajudes socials.


Els nervis, les presses i les ànsies de fer-se amb el poder semblen dominar les ganes de millorar la situació actual, en la que més de la meitat de la població no pot fer front al del pagament de la hipoteca, el col·legi del nen i les factures de llum.

Malgrat tot, aquestes eleccions, i amb la tornada dels socialistes al poder, els dos candidats ens brinden una gran oportunitat per descobrir els pros i els contres dels seus programes electorals i de si mateixos; un debat televisiu. Quasi 15 anys després de l'últim, en el qual Felipe González i José María Aznar es van veure les cares, la gent del carrer es decidirà o es reafirmarà pel candidat a votar.

Un estrany secretisme arropa aquest esdeveniment, i el fet és que tant Zapatero com Rajoy saben el que es juguen i l'expectació que es crearà durant dues hores a la televisió nacional. De tota manera, no és difícil esbrinar els temes a tractar; terrorisme, habitatge, immigració, atur medi ambient, infraestructures... problemes que preocupen i afecten els ciutadans de primera mà.

Només ens queda desitjar que el debat sigui suportable, que no es limitin a llançar-se els trastos l'un a l'altre, a xerrar a tort i a dret sobre les iniciatives del contrari, a entrar a un bucle d'ineptitud, en el que una bona idea o proposta és apartada pel mer fet d'haver estat pensada per l'opositor.

Que comenci la funció.

TIRA Y AFLOJA

IRATI GONZÁLEZ - Parece que, últimamente, la política nacional está inmersa en un gran tira y afloja del que nadie, sea del partido político que sea, se salva. A un par de semanas de las elecciones generales, los grupos se visten de domingo para comenzar la retahíla de promesas que, ellos y los ciudadanos, sabrán que no cumplirán en su totalidad. Megáfonos, mítines, banderas, publicidad… toda la parafernalia electoral se acompaña con críticas, insultos y reproches hacia el contrario en la lucha por llegar a ser el ganador de la carrera hacia el primer puesto político a nivel estatal.

Cascada de sobreinformación electoral no deseada, en la mayoría de las ocasiones, por los ciudadanos, quienes impasibles deben resignarse a que los unos se echen los trastos a los otros sin intentar buscar la solución a problemas como el de la vivienda, el paro, el terrorismo o las ayudas sociales.

Los nervios, las prisas y las ansias de hacerse con el poder parecen dominar las ganas de mejorar la situación actual, en la que más de la mitad de la población no puede hacer frente al pago de la hipoteca, el colegio del niño y las facturas de luz.

No obstante, estas elecciones, y con la vuelta de los socialistas al poder, los dos candidatos nos brindan una gran oportunidad para descubrir los pros y contras de sus programas electorales y de ellos mismos; un debate televisivo. Casi 15 años después del último, en el que Felipe González y José María Aznar se vieron las caras, la gente de a pie se decidirá o se reafirmará por el candidato a votar.

Un extraño secretismo arropa este acontecimiento, y es que tanto Zapatero como Rajoy saben lo que se juegan y la expectación que se va a crear durante dos horas en la televisión nacional. De todas maneras, no es difícil averiguar los temas a tratar; terrorismo, vivienda, inmigración, paro, medio ambiente, infraestructuras… problemas que preocupan y afectan a los ciudadanos de primera mano.

Sólo nos queda desear que el debate sea llevadero, que no se limiten a lanzarse los trastos el uno al otro, a despotricar sobre las iniciativas del contrario, a entrar en un bucle de ineptitud, en el que una buena idea o propuesta es apartada por el mero hecho de  haber sido pensada por el opositor.

Que empiece la función.